Ring ring! És l’hora de Rodari!

Ui, sona el telèfon. Agafa’l tu. Sí, sí, tu. Que és l’hora del conte!

I el conte diu així:

El castell de gelat

Una vegada, a Bolonya, van fer un castell de gelat just al
mig de la plaça major, i els nens venien de ben lluny
per poder donar-hi una llepadeta.
La teulada era de nata, el fum de les xemeneies de
sucre filat, les xemeneies de fruita confitada. I tot el
restant era de gelat: les portes de gelat, les parets de
gelat, els mobles de gelat.
Un nen petitíssim s’havia aferrat a una taula i va
llepar les potes d’una en una, fins que la taula va caure
a sobre amb tot el parament de plats, i els plats eren de
gelat de xocolata, que és el més bo.
En un moment donat, un municipal es va adonar
que una finestra es fonia. Els vidres eren de gelat de
maduixa, i es desfeien en regalims rosats.
–De pressa! –va cridar el guàrdia–, més de pressa!
I vinga tots a llepar de pressa i corrents, per no
deixar perdre ni una sola gota d’aquella obra d’art.

–Una butaca! –implorava una velleta, que no se’n
sortia de fer-se camí entre aquella gentada–. Una butaca
per a una pobra vella! Qui me la porta? De braços,
si pot ser!
Un bomber generós va córrer a dur-li una butaca
de gelat de crema i avellana, i la pobre velleta, ben feliç,
va començar a llepar-la justament pels braços.
Aquella va ser una gran diada, i per ordre dels
metges ningú no va tenir mal de panxa.
Encara avui, quan els nens demanen un altre gelat,
els pares sospiren:
–Oh, i tant! Tu en voldries un castell sencer, com
el de Bolonya!

Aquest és un dels setanta contes que conformen Contes per telèfon, de Gianni Rodari i traduïts per la Teresa Duran. I és que avui, 23 d’octubre, és l’aniversari del centenari del naixement de Rodari.

Rodari va néixer a Omegna, una localitat de la regió del Piemont, Itàlia. La seva mare el va inscriure en un seminari catòlic, però aviat es va passar a Magisteri. Tenia gran vocació per l’ensenyament, i molts cops prioritzava impartir classes a escoles de diferents províncies a assistir als cursos universitaris als que estava matriculat. I llavors, començà la guerra, que el va marcar profundament. Va passar del catolicisme militant a afiliar-se al Partit Comunista Italià, i a formar part de la residència.

En acabar la guerra inicià la seva carrera periodística en L’Ordine Nuovo. Pocs anys després començà a escriure textos per a nens a l’Unità, on s’encarregava de la secció cultural i després va passar a dirigir per al mateix diari el setmanari per a nois Il Pionere, on fusionarà entreteniment i pedagogia, i escriurà obres tan importants com Contes per telèfon (1960), El llibre dels errors (1964), El llibre de les tirallongues (1972) i Gramàtica de la fantasia (1973). Les seves obres eren adorades pels nens, però no li van faltar crítiques en un país encara força conservador. El seu treball fou reconegut internacionalment el 1970 amb el Premi Andersen. Va morir el 1980 per problemes cardíacs.

És innegable que Rodari va suposar una ruptura amb la vella pedagogia, introduint el joc com una manera d’aprenentatge. Un autor que tractava els nens com a persones. I es preguntava:

“Val la pena que un nen aprengui plorant el que pot aprendre rient?”

El 1982 vàrem publicar la primera edició en català de Contes per telèfon, gràcies al bon olfacte editorial de Conxita Zendrera, la nostra emblemàtica editora infantil. Des d’aleshores, sempre ha format part intrínseca del nostre catàleg, doncs és, sens dubte, un dels nostres llibres més reimpresos. Tenim debilitat per ell, però és que, simplement, és fantàstic.

Enguany, per retre-li homenatge com toca, hem recuperat un altre dels seus meravellosos llibres, El llibre dels errors, i l’hem publicat en una edició especial amb el mateix format que la nova edició de Contes per telèfon. El llibre dels errors, com el seu mateix nom indica, vol ser un llibre amb un munt d’errors: ortogràfics, fonètics…, ple d’errors com el món en què vivim. Però en ells també hi trobem bellesa, o es que no és bella la torre de Pisa?

Diumenge al vosc

Va redactar un xiquet, que amb les bes s’enreda:
«Ahir vaig anar al vosc, vaig estar de primera…»
El professor Gramàticus llança un sospir cansat:
—Pobre bosc escapçat! Ara t’han ben segat!
Boscos sense poesia, atapeïts de gent,
plens d’escombraries, de motos estridents…
Bosc de dia festiu, on hi ha més enrenou
que al mercat de Calaf o a la fira de l’ou.
I en canvi, el xiquet estava content, diu,
perdent la pobra be, que del bosc és l’actriu.
S’ha enfilat dalt dels arbres, ha dinat sobre l’herba,
s’ha esgarrinxat un braç per una mora verda…
No aigualiré la festa per un error de res.
De boscos amb be alta potser ja no n’hi ha més.

L’edició és tan bonica per fora com per dins i és que en aquests contes, escrits en vers i prosa, les il·lustracions de Chiara Armellini els hi donen un toc màgic de color. Una edició de luxe per a aquest any Rodari.

Un autor irrepetible que hauríem de celebrar cada any.