CONTES PER TELÈFON

CONTES PER TELÈFON
Gianni Rodari

I·llustrat per Emilio Urberuaga

Hi havia una vegada... una nena el pare de la qual era representant de comerç i estava de viatge sis dies a la setmana. Però aquella nena no podia adormir-se sense que li expliquessin un conte. I cada nit, el seu pare li trucava per telèfon i li explicava un conte. Diuen que els contes eren tan bons que fins i tot les senyoretes de la centraleta interrompien totes les telefonades per escoltar-los. I aquest és el llibre d'aquells contes.
Contes per telèfon s’ha consolidat com una obra atemporal que segueix seduint a petits i grans generació rere generació… A partir de 7 anys.

ISBN: 978-84-261-3917-7     Col·lecció L'Hora del Conte    2ª edició
Format: 17,5 x 23,5 cm     144 pàgines     Enquadernat en cartoné

12,5
13,00

Escriptor, mestre i pedagog italià, Gianni Rodari (1920-1980) va ser el creador d’un autèntic i peculiar «gènere» de literatura infantil. Premi Internacional Andersen 1970, mestre de la invenció i de la imaginació, Rodari també aborda en molts dels seus contes temes tradicionalment allunyats de la infància com la guerra o la insensatesa humana. A més d’experimentar amb l’estructura del conte i el llenguatge, Rodari no dubta a fer una crítica d’una societat que considera insolidària i consumista i a fomentar l’esperit crític dels més petits, sempre amb enginy i humor.

Emilio Urberuaga (Madrid, 1954) ha estat guardonat amb el Premi Nacional d’Il·lustració 2011. Reconegut il·lustrador espanyol, ha experimentat també diferents camps de les arts plàstiques, com el grafi sme, el gravat o l’estampació. Va ser el creador de la imatge de Manolito Gafotas d’Elvira Lindo i és autor i il·lustrador de nombroses obres infantils. Les seves il·lustracions humorístiques són fàcilment identifi cables pel seu estil molt personal.

Però abans que se n’anés, la seva filla deia: «Sobretot, pare, no et descuidis d’explicar-me un conte cada vespre»...



Una vegada, a Busto Arsizio, la gent estava molt amoïnada perquè els nens ho trencaven tot. No parlem de les soles de sabates,
dels pantalons o de les carteres d’anar a escola; trencaven els vidres jugant a pilota, trencaven els plats a taula,
els gots al bar, i si no trencaven les parets, era només perquè no tenien martells a la seva disposició.
Els pares ja no sabien què fer ni què dir i es van dirigir al batlle. –I si posàvem una multa? –va proposar l’alcalde.
–Mira que bé! –es van exclamar els pares–, i després l’hem de pagar nosaltres amb les nostres suors...
(L’edifici que calia trencar)



Aleshores es van veure alguns senyors amb cartera de cuiro i ulleres de lents bifocals –magistrats, notaris, consellers,
delegats– agafant martells i afanyant-se a enderrocar una paret o a destrossar una escala...


L’espantall


Una vegada, el semàfor que hi ha a la plaça del Duomo, de Milà, va fer un estirabot.
Totes les seves llums, de cop i volta, es van tornar blaves, i la gent no sabia què fer.
–Travessem o no travessem? Ens aturem o no ens aturem?
(El semàfor blau)



El bon Gilbert



Un dia, en aquell país, va pujar al poder un ferotge dictador, i va començar un període d’abusos,
d’injustícies i misèries per al poble. Aquell qui gosava protestar desapareixia sense deixar rastre.
Aquell qui es revoltava, era afusellat. Els pobres eren perseguits, humiliats i trepitjats de mil maneres diverses.
(Jaume de Vidre)

Una vegada, hi havia un home que s’havia ficat a la barretina robar el Coliseu de Roma; volia tenir-lo tot per a ell, perquè no li agradava
haver-lo de compartir amb els altres. Va agafar una bossa, se’n va anar al Coliseu, va esperar que el vigilant mirés cap a un altre cantó,
va omplir afanyosament la bossa amb pedres velles i se les va endur a casa.
(L’home que robava el Coliseu)



El caramel instructiu

Amb la mà esquerra encara mantenia en equilibri la safata amb les consumicions, i tot plegat
més aviat feia riure, considerant que al voltant de l’ascensor s’estenia ara l’espai interplanetari,
i la terra, allà baix de tot, al fons de l’abisme celeste, girava sobre si mateixa...
(Ascensor a les estrelles)



Quan s’hi embolicava per dormir, la mare li explicava un conte ben llarg, i en el conte hi sortia una fada
que teixia una flassada prou gran com per tapar tots els nens del món que tenien fred...
(La flassada del soldat)


–Un dia o altre –li deia en confidència a l’Arlequí– tallaré els fils. I així ho va fer, però no va ser de dia. Una nit, va aconseguir apoderar-se
d’un parell de tisores que el titellaire havia oblidat, va tallar l’un darrere l’altre els fils que li subjectaven el cap, les mans i els peus...
(La fugida d’en Putxinel·li)

Tots els contes d'aquest llibre:
El caçador que no estava de sort
La velleta que comptava els esternuts
La passejada d’un distret
L’edifici que calia trencar
El castell de gelat
El país sense punta
El país amb el «des» al davant
L’Alícia Capitomba
El camí de xocolata
Els homes de mantega
Brif, bruf, braf.
Qui vol comprar la ciutat d’Estocolm?
Tocar el nas del rei
Els cavallets de Cesenatico
A la platja d’Òstia
El ratolí dels còmics
Història del país de Fartanera
Anem a inventar números
L’Alícia cau al mar
La guerra de les campanes
Una viola al Pol Nord
El jove cranc
Els cabells del gegant
El nas que fuig
L'espantall
Tot jugant amb un bastó
El camí que no duia enlloc
L'Apolonia de les melmelades
El sol i el núvol
La vella tia Ada
El rei que s’havia de morir
El mag dels estels
El pescador de Cefalú
Vells refrans
El rei Mides
La rata que es menjava els gats
A baix el nou
L'invisible Tonet
El semàfor blau
La famosa pluja de Piombino
Moltes preguntes
El bon Gilbert
La paraula plorar
la febre mangina
El diumenge al matí
A dormir, a despertar-se
Jaume de vidre
El viatge de les mones
l´home que robava el Coliseu
El senyor Nonetes
U i set
Ascensor a les estrelles
L'autobús número 75
El poble dels gossos
La fugida de Putxinel·li
El paletade Valtellina
La flassada del soldat
El pou de Cascina Piana

Contes i rondalles
Novetats

Pàgina principal en català
Pàgina principal en castellà
info@editorialjuventud.es
EDITORIAL JOVENTUT