–Vostè
no la podria acabar, aquesta guerra? –va preguntar-li l’Hug,
que pensava en el seu pare.
–I com ens ho podríem fer per acabar-la? –va
ser la resposta del president.
A l’Hug no li va caldre rumiar-s’ho gaire. –Bombardejant
les ciutats amb plàtans i disparant xocolata contra l’enemic
–va ser la seva proposta–. Llançant-hi conillets
porquins per als fills de l’enemic –va afegir-hi.
–Si tu ho dius –va fer el president–, si res
més no, ho provarem.
L’endemà, en lloc de les bombes, el pare de l’Hug
va deixar anar un parell de tones de plàtans sobre la capital
enemiga. Van carregar tots els canons fronterers, que disparaven
sense parar contra l’enemic conillets de xocolata dels de
Pasqua, i milers de conillets porquins penjats de minúsculs
paracaigudes davallaven cap a terres enemigues. L’enemic
estava molt sorprès d’aquella mena de guerra nova.
A la capital ja feia molt de temps que no quedaven plàtans.
Tothom en va menjar, la gent estava entusiasmada... (Ai, Hug!)